
Una colega mexicana que fa una estada d'un curs a la meva universitat em va dir, no fa gaire, que no s'havia endut de viatge els clàssics (Bakhtine, Foulcault, Ferreiro, Freire, Gee, etc.) perquè els podia llegir des de qualsevol lloc a la biblioteca en línia de Google. De manera que un diumenge a la tarda, desvagat, vaig dedicar algunes hores a consultar el que m'oferien.
Primera sorpresa: hi havia dos llibres meus complets, amb accés directe: Enseñar lengua i Reparar la escritura, ambdós en castellà i de l'editorial Graó. Tot i que s'especificava amb color llampant Previsualització limitada, vaig navegar pels dos llibres sense cap restricció i vaig llegir el que vaig voler. Em va estranyar que ningú m'hagués avisat d'això... tot i que recordo haver llegit a la premsa que Google tenia conflictes de drets d'autor amb moltes editorials precisament per aquest projecte. Fent cerques sobre diversos autors del meu interès professional, vaig adonar-me que l'editorial Graó havia cedit part del seu catàleg en espanyol per a la causa; no en canvi d'altres editores meves com Anagrama, Paidós, Empúries o 62.
Dies després vaig trucar a Graó i l'Antoni Garcia em va explicar que efectivament havien firmat un acord amb Google per oferir el 20% de tots els llibres que ells vulguessin amb accés lliure. Què vol dir això? Doncs que el sistema el permet accedir al 20% de les pàgines d'un volum; quan arribes a aquest topall, no et deixa 'visualitzar' res més d'aquest llibre. Es clar, si hi tornes des d'un altre ordinador, pots veure'n un altre 20%, i així anar fent. Per a l'editorial, és només una manera més de promocionar els llibres, de fer-los conèixer.
Per la meva banda, no em sembla malament. Poder consultar el 20% dóna marge per comprovar si t'interessa un llibre per comprar-lo, per refrescar algun apartat d'un llibre que ja has llegit, per consultar dades que vols citar, per resoldre dubtes... i sempre en línia i des de qualsevol lloc. És fantàstic, oi?





