La biblioteca de Google

Una colega mexicana que fa una estada d'un curs a la meva universitat em va dir, no fa gaire, que no s'havia endut de viatge els clàssics (Bakhtine, Foulcault, Ferreiro, Freire, Gee, etc.) perquè els podia llegir des de qualsevol lloc a la biblioteca en línia de Google. De manera que un diumenge a la tarda, desvagat, vaig dedicar algunes hores a consultar el que m'oferien.

Primera sorpresa: hi havia dos llibres meus complets, amb accés directe: Enseñar lengua i Reparar la escritura, ambdós en castellà i de l'editorial Graó. Tot i que s'especificava amb color llampant Previsualització limitada, vaig navegar pels dos llibres sense cap restricció i vaig llegir el que vaig voler. Em va estranyar que ningú m'hagués avisat d'això... tot i que recordo haver llegit a la premsa que Google tenia conflictes de drets d'autor amb moltes editorials precisament per aquest projecte. Fent cerques sobre diversos autors del meu interès professional, vaig adonar-me que l'editorial Graó havia cedit part del seu catàleg en espanyol per a la causa; no en canvi d'altres editores meves com Anagrama, Paidós, Empúries o 62.

Dies després vaig trucar a Graó i l'Antoni Garcia em va explicar que efectivament havien firmat un acord amb Google per oferir el 20% de tots els llibres que ells vulguessin amb accés lliure. Què vol dir això? Doncs que el sistema el permet accedir al 20% de les pàgines d'un volum; quan arribes a aquest topall, no et deixa 'visualitzar' res més d'aquest llibre. Es clar, si hi tornes des d'un altre ordinador, pots veure'n un altre 20%, i així anar fent. Per a l'editorial, és només una manera més de promocionar els llibres, de fer-los conèixer.

Per la meva banda, no em sembla malament. Poder consultar el 20% dóna marge per comprovar si t'interessa un llibre per comprar-lo, per refrescar algun apartat d'un llibre que ja has llegit, per consultar dades que vols citar, per resoldre dubtes... i sempre en línia i des de qualsevol lloc. És fantàstic, oi?

Etiquetes

Avui he trobat una mica de temps -encara que sigui a la 1 de la nit...- per entrar als meus blogs i rentar-los la cara. Hi he afegit una entrada, he polit algun detall de dissany que no quadrava (caos en les tipografies, coherència en els títols, errors de picatge...) i HI HE POSAT ETIQUETES!!!

Sí, feia temps que volia aprendre a fer-ho i no havia trobat el moment de posar-m'hi. Així que avu he obert els blogs, he consultat la informació que dóna el mateix sistema Blogger, m'he mirat els menús de configuració... i he començat a fer proves. Així de senzill. (És un bon exemple per veure com aprenem...).

Primer he afegit un gadget a la configuració de la plana: he activat l'opció d'un apartat o bloc d'"etiquetes". Però no m'apareixia... Ho he provat diversos cops... i no em sortia rea al blog. M'ha costat una mica adonar-me que, com que no havia posat encara cap etiqueta a les meves entrades, el sistema per defecte ocultava el bloc que jo ja havia activat. Així doncs que me n'he anat a la darrera entrada d'un dels blogs i hi he intentat posar etiquetes... No m'ha costat gaire veure com ho havia de fer, gràcies al menú d'ajuda del mateix sistema... I de seguida he vist que SÍ, LES ETIQUETES JA EM SORTIEN AL BLOG. Visca!!!!

El següent esglaó de l'aprenentatge ha arribat quan he començat a posar etiquetes als post vells -sort que encara en tinc pocs!- i m'he adonat que el sistema em recordava les etiquetes que havia posat abans... Que llestos que són els ordinadors i els programes actuals!!!! I quan he vist la llista llarguíssima d'etiquetes que em sortia, m' he adonat que el que em calia era fixat una llista tancada d'etiquetes, perquè si no no hi hauria repeticions i les etiquetes perdrien força... I m'he començat a preguntar: "Quins mots són rellevants per recuperar la informació en aquest bloc?" I m'he adonat que les etiquetes varien per a cada blog, per a cada post... i que estan relacionades amb el tipus de lector que estàs buscant...

Per què si és cert, com diuen els clàssics, que els textos es busquen els lectors... Encara deu ser més cert que els blocs es busquen els seus internautes... i que les etiquetes són ancles per guiar-los... Que així sigui!

Iphone

D'entrada, no estava gens fascinat per l'Iphone, com tanta altra gent. Més aviat em feia pena veure tota la parafernàlia publicitària que va muntar Telefònica-Movistar quan el va llançar comercialment, i tota la histèria de cues, passions i baralles que molts usuaris vivien per poder aconseguir-ne un. També el trobava molt 'pijo', una marca d'estatus, de poder... que em desagradava.

Però sóc de Movistar (perquè el meu entorn ho és també majoritàriament) i el meu mòbil era molt vell, de manera que vaig preguntar quines ofertes hi havia per renovar-lo... i va resultar que tenia tants punts acumulats que em donaven un Iphone per res... De manera que vaig sortir de la botiga, una tarda, sense esperar-ho, amb un flamant Iphone a la butxaca... sent l'enveja de tothom.

De sobte vaig trobar-me que el meu mòbil s'havia convertit en un microordinador, que l'havia d'enxufar a l'Itunes sí o sí, que es descarregava cada tres per dos, que no sabia com fer anar la majoria de funcions -tot i que sigui tan intuïtiu... Cada cop que feia una cosa nova em fallava: quan el desconnectava en un avió, quan el reconnectava als USA, quan volia baixar-me fotos, quan actualitzava la versió d'Itunes, etc. Em vaig fer un far de consultar el manual que també em vaig baixar de la web Mac... Perquè Movistar no dóna res...

Però he anat solucionant els problemes i la veritat és que és una meravella... Tan aviat has après a fer-lo funcionar va de conya. M'he acostumat aviat a consultar l'email des del llit, a prescindir de l'Ipod per fer servir aquest mòbil, a fer-hi fotos, a fer cerques a Internet... Hi ha inconvenients, esclar: és un pèl més gros que un mòbil corrent, es descarrega de seguida si uses el 3G, has d'anar enxufant-lo sempre a un ordinador, la compatibilitat amb algunes coses de PC té algun detall insoluble... Però és fascinant i espero que tothom en tingui, perquè deixi de ser una icona.

Markin

Me'l va presentar un col·lega de la meva universitat el curs passat i em va impressionar. És un programa de correcció de textos escrits en línia, fet pel mateix programador (Creative Technology) que va elaborar el conegut programa Hot potatoes. Es diu Markin i el trobareu fàcilment googelejant-lo, sempre amb k i senge g final, encara que sigui anglès...

Permet crear un conjunt de criteris de correcció en forma de tauler de 'botons', que és molt pràctic per "marcar" o corregir el text i que distingeix els errors dels encerts. També permet donar informació a l'autor sobre els errors/encerts comesos, amb diversos graus d'especificació, des d'un simple mot (sintaxi), una especificació més detallada (canvi i caiguda de preposicions) o un vincle que pot conduir a una web amb informació extensa, exemples i fins i tot exercicis sobre el punt en qüestió. El programa compta les marques introduïdes en cada part del text i en fa una estadística al final, molt esquemàtica, que també permet donar una qualificació en forma de xifra, si abans s'ha quantificat el valor de cada error i de cada encert.

Però segurament el millor és la manera de presentar tota aquesta informació a l'estudiant, l'autor del text que espera millorar la seva capacitat d'escriure. El programa crea un document html amb colors i amb diversos graus d'exposició de la informació, que permet a l'estudiant ocultar les explicacions i jugar a entendre les marques o anar als vincles i a les explicacions detallades quan faci falta. El programa també permet inserir notes en qualsevol punt del text o fer comentaris generals al final, amb colors diferents.

També és possible usar aquest sistema per fer un control i arxiu sistemàtics dels errors i dels encerts que fa cada estudiant, i avaluar així de manera quantitativa la seva progressió, si tots els professors es posen d'acord i usen un mateix joc de 'botons' (o criteris de correcció) i se s'arxiven les correccions de cada estudiant. Això és el que estan preparant els col·legues que ensenyen espanyol com a llengua estrangera a la Freies Universität de Berlín.

És clar, no tot és perfecte! Cal elaborar primer el joc de 'botons' per a cadascú (també pots importar els d'altres persones... però sempre s'han d'adaptar, perquè la realitat de cadascú és diferent). Cal dedicar un esforç inicial a aprendre com funciona el programa, com sempre. I encara queda la queixa típica dels professors que som 'immigrants digitals', és a dir, que "xuclem massa pantalla" i ens cansa, perquè estem acostumats encara a corregir amb paper...

Mac: 5; PC: 0

Bona tarda des de Costa Rica. Acabo d'assistir a la conferencia de clausura del 22e congres de la Internationial Reading Assoaciation (IRA). Estic escrivint des d'un despatx de la Universidad de Costa Rica, en concret des de l'INIL (Instituto de Investigaciones Lingüísticas). Aixo té interes per justificar que no estigui posant cap accent obert -i suposo que tampoc podre posar cap ce trencada, ni cap ela geminada... Ho explico no tant per justificar-me com per mostrar una de les limitacions que té el món en línia, és a dir, pots comunicant-te des d'arreu, pero amb les limitacions -petites (pero significatives) que imposa cada maquina, que és diferent.

Pero el tema central d'aquest 'post' és un altre. M'ha sorpres forca en aquest congrés que tots els conferenciants nord-americans que he vist fessin servir Mac. A veure, el congrés esta organitzat per una associació nord-americana molt poderosa i implantada (algú em deia que és una de les organitzacions educatives privades més grans del país, de qualsevol ambit). Pero hi ha gent de tot el món (potser hi ha pocs asiatics i menys africans)... I el que he notat és aixo: tots els oradors nord-americans arribaven amb el seu portatil iMac -el superprim o d'altres models més antics, pero tots Mac. I es clar, tambe feien presentacions amb efectes i recursos que jo no podia fer amb el meu programa powerpoint del meu trist PC...

Aixo m'ha portat a pensar que ja s'ha acabat l'epoca aquella en que els fanatics [sic, perque eren fanatics] de Mac es passaven a PC pels problemes de comunicació amb el món, és a dir, perque tothom tenia PC. Ara és al revés: molta gent es passa a Mac i crec que és una qüestió de facilitat (més manejable), de seguretat (no tenen virus) i... i de disseny (són més macos). Aquí a Barcelona també conec gent que s'ha passat a Mac... Així doncs, també ens hem de passar a Mac?

Xarxes socials

Ja fa força mesos un amic meu mexicà, l'Alfonso, em va enviar un email perquè m'inscrigués a Sonico - Amigos conectados. Vaig acceptar per molts motius: volia mantenir-m'hi en contacte, volia explorar això de les xarxes socials, tenia curiositat. Em vaig donar d'alta -vaig afegir un usuari i una contrasenya més a la quilomètrica llista que ja tinc... :-)-, vaig penjar-hi alguna foto -perquè no es digués que hi havia una ombra estàndard, vaig enviar-li algun missatge, etc. L'endemà vaig començar a rebre invitacions d'amics del meu amic que em volien també com a amic seu... Després vaig rebre'n d'altra gent que també coneixia, però que no coneixen l'Alfonso. Després de gent que no coneixia de res ni coneixíem en comú a ningú. I finalment de perfils que no existeixen i que només volen espiar... o proposar-me relacions sexuals o afectives amb fotos de jovencelles lleugeres...

Això mateix s'ha repetit amb hi5, Facebook, My Space, Netlog, Interaula, etc. Són xarxes socials generals d'amics i coneguts, o de temes específics, com Interaula. Segons qui m'hi invita, jo hi surto amb un perfil personal o un altre de professional. Dec rebre gairebé un o dos emails diaris d'invitació per 'fer nous amics'... I llavors vénen els 'regals' virtuals que em fan, els 'posts' en la meva pissarra personal o espai per a missatges. Quina feinada! M'ocupa uns quants minuts al final del dia...

El més divertit de tot ha passat en aquests darrers mesos. Primer, una antiga estudiant xilena, d'un grup de professors xilens que van venir a fer una estada a la meva universitat de tres mesos ja fa uns 5 o 6 anys, va obrir una 'comunitat' nova, va avisar tots els col·legues xilens que van participar en l'experiència i ara una pila d'aquells estudiants, juntament amb mi i algun altre professor, formen aquesta nova 'comunitat social' o 'xarxa social'. Alguns estudiants hi han penjat fotos escanejades que s'havien fet aquí a Barcelona -amb càmeres analògiques-, que jo he pogut recuperar...


Encara més. Un dia vaig rebre una invitació per 'ser amic' d'un tal Luis Cassany, des de Miami. La vaig acceptar. Poc després en van arribar d'altres d'altres 'Cassany' (amb dues esses i ny finals -i no som tants!-) que m'escrivien en castellà, unes 20-25 persones. I de cop m'he trobat formant part d'una comunitat de cosins, germans i familiars venezolans, d'origen català, que estan creant una comunitat amb aquest nom. Encara no hem trobat els lligams de sang que tenim... però ja arribarà... perquè no som tants.

Documentalistes, bibliotecaris i territori digital

La setmana passada vaig fer dues conferències sobre lectura i escriptura digitals. La primera, a Mèrida (Extramadura), en les IV Jornadas sobre Bibliotecas Escolares de Extremadura, amb ponents internacionals, força catalans/valencians en la presentació d'experiències de gestió de biblioteques i animació a la lectura, i més de 400 assistents, sobretot bibliotecaris escolars i professorat d'Extremadura. La segona, a León, en el marc de Leer León 2008, Feria Internacional del Libro Infantil y Juvenil, que ja se celebra per tercer cop: aquí hi havia menys públic i era més divers, però també hi havia bibliotecaris.

Aquesta coincidència prova només una idea que ja fa temps que he descobert, d'ençà que m'he començat a dedicar a les formes actuals de lectura i escritura -i, per tant, a les TIC: que els documentalistes i els bibliotecaris són el col·lectiu més despert pel que fa a l'emigració digital, als canvis en les pràctiques lletrades i a les formes de construir, usar i fer circular el coneixement. Ho podríem explicar en forma de conte:

Una vegada hi havia un grup de científics que es van inventar una nova manera d'escriure i llegir: n'hi havia prou de pitjar uns botons i de fer sortir unes lletres de colors en una superfície plana, com un mirall, perquè el que volies dir arribés instantàniament a qualsevol persona del planeta, sempre que tingués un altre mirall... No calien papers ni llapis ni segells de correus. Era tot ràpid, net i de colors... La gent va remugar al principi, perquè estava acostuamada a les cartes, a les bústies grogues i a enganxar segells. Però s'hi va anar acostumant de mica en mica. Els que més, els nens i els joves.

Els científics i els empresaris més vius s'hi van apuntar de seguida, perquè feien feina de manera més ràpida i còmoda. I guanyaven molts diners. Els periodistes també s'hi van apuntar, i els metges i els enginyers i molta més gent... a mesura que tothom podia comprar miralls. En canvi, els mestres feien el ronso. Trobaven que continuava sent millor el llibre de text i la pissarra negra. Els filòlegs continuaven estudiant la història de la llengua i la gramàtica i la dialectologia. Els literats van pronosticar que aquesta forma malèfica de comunicar-se arruinaria la bona literatura.

Sens dubte, els més espavilats van ser els documentalistes i els bibliotecaris que -potser perquè van veure que els hi anava el negoci- es van fer seva aquesta nova manera de llegir i escriure i no només la van integrar en el seu ofici, sinó que van decidir ensenyar tots els altres a usar-la, a fer-se-la seva i a aprofitar-se'n. Van ser els primers d'estudiar-la i d'ensenyar-la a l'escola. I així va ser que la millor informació sobre 'els miralls que comuniquen' la difonen els bibliotecaris i els documentalistes. I vet aquí un ou, i vet aquí un gat, i aquest conte s'ha acabat!

Les meves comunitats de pràctica

Caic de cul si penso en tot el que he après en el territori digital, d'ençà que vaig iniciar l'emigració. De veritat, és impressionant tot el que vaig aprenent dia rere dia, gairebé sense adonar-me'n. Fa unes setmanes vaig fer la meva primera trucada amb Skype, la setmana passada vaig veure usar el Metacercador de revistes a la biblioteca de la meva Universitat, aquest mes d'abril he encetat el meu primer bloc... I tot això ho faig sense profe! Vull dir que aprenc de la interacció amb els companys, de l'experiència directa d'usar aquests espais d'interacció.

De fet, no hi ha cursos per aprendre a enviar missatges d'SMS amb el mòbil, ni tampoc per aprendre a piratejar música o pelis en línia... La immensa majoria dels nadius i els emigrants digitals ens espavilem sense anar a classes... No és impressionant? Tant d'esforç, diners i recursos per muntar una escola que ensenyi coses de veritat... I un dels aspectes més rellevants de la comunicació actual, s'aprèn informalment al carrer, és a dir, fora de les parets de les aules.

El concepte més estimulant i poderós que he conegut, que intenta explicar aquesta situació, és el de comunitat de pràctica de l'investigador suís, educador, pensador... lliure -tal com diu ell mateix-, afincat als EUA, Etienne Wenger. Un teòric de l'aprenentatge social... Segons Wenger, una comunitat d'aprenentatge és un grup de persones que tenen tres coses en comú: a) l'àmbit; b) la comunitat, c) la pràctica. En poques paraules, tenen un grup d'interessos comuns i això vol dir uns temes, uns coneixements inicials (el domini); desenvolupen unes interaccions particulars entre si, s'arriben a conèixer, es relacionen entre si, creix la confiança i el compromís entre ells (la comunitat); i de mica en mica desenvolupen unes formes particulars de coneixement, un llenguatge, unes tasques, uns usos socials del coneixement, que ningú més domini (això és la pràctica). L'aprenentatge s'esdevé llavors a l'inici o/i al final de tot aquest procés...

Doncs bé, és clar que tots nosaltres, els blocaires, els amics en línia, els xatejadors, som petites 'comunitats de pràctica' que anem aprenent. Així és possible aprendre sense 'profe', sense anar a classe, sense programa i sense llibre de text... (O potser és que el currículum -o sigui, els objectius, les necessitats, etc.- els tenim 'pensats' dins del cervell? I potser el llibre de text, és a les mans de tota la comunitat. Entre tots, ho sabem fet tot, i els uns ens ajudem als altres.

La meva primera wiki

Renuncio a fer un recorregut històric per la meva emigració cap al territori digital... De manera que avançaré aportant peces soltes i, qui vulgui, que les recompongui com un trencaclosques...

El meu primer contacte amb la tecnologia 'wiki' va ser a través de la Viquipèdia, encara que fos només com a lector. Vull dir que consultant aquesta enciclopèdia va ser el primer cop que vaig llegir el mot 'wiki'. No recordo què buscava o què vaig trobar... Sí que havia llegit als diaris la novetat que suposava 'Wikipèdia', en el sentit que tothom hi col·laborava escrivint entrades.

També recordo que quan començava a escriure el meu llibre 'Rere les línies' vaig sentir el mot associat al terme 'gènere electrònic' i va ser quan m'hi vaig interessar realment. Devia ser cap al 2005. Vaja, llavors va ser quan vaig adonar-me que 'wiki' tenia un significat especial. Perquè consultant Viquipèdia -fins i tot quan encara tenia el nom Wikipedia, en anglès- no em vaig adonar de res...

Però la meva primera experiència wiki de debò va ser al maig del 2006. L'IVAP, l'Institut Basc per a la Funció Pública, em va convidar a participar en un llibre col·lectiu, escrivint-ne un capítol, i em va enviar el vincle a una wiki on hi havia un índex de tot el llibre i on, suposadament, cadascú havia d'escriure un resum del seu capítol. La idea era que la wiki ens posés en contacte a tots els autors, que hi poguéssim fer un resum global de tot i que, en definitiva, el llibre sortís millor.

Cada autor tenia privilegis per escriure el resum del seu capítol, per llegir el de tots i per fer-hi comentaris breus. No ens coneixíem i cadascú vivia en un lloc diferent (Donosti, Bilbo, Barcelona, etc.), de manera que era impossible parlar. Em va semblar una idea genial i em vaig posar de seguida a fer la meva part... però molts dels meus companys no s'hi van connectar mai, de manera que l'experiència només va funcionar a mitges.

Més endavant he començat a fer wikis amb els meus estudiants als cursos de la UPF i a les assignatures Intercampus (que són les assignatures de lliure elecció que s'ofereixen a tots els estudiants catalans i que es fan només en línia). Aprofito la wiki de Moodle, encara que no sigui cap joia. El resultat és positiu i crec que encara s'ha d'explotar didàcticament.

El meu primer correu electrònic

Recordo haver sentit per primer cop l'expressió 'correu electrònic' cap al 1989, quan col·laborava com a redactor en el manual d'estil de "la Caixa", que dirigia Joan Solà (Jo estava fent la tesi doctoral, que em dirigia ell; a ell l'havien invitat a elaborar aquest llibre d'estil, i em va proposar de participar-hi per fer la part de redacció.) Va ser en una conversa amb el coordinador intern del projecte, que era el Jaume Gibert -un filòleg que treballa en el departament de Comunicació d'aquesta entitat financera. Jo estava elaborant el capítol sobre correspondència interna del manual i ell va comentar, com de passada, que aquest capítol quedaria obsolet ben aviat, del moment que no faltava gaire perquè arribés el 'correu electrònic'. Vaig obrir uns ulls com unes taronges i li vaig preguntar què era. Em va respondre alguna cosa així com: 'un sistema electrònic per enviar-se missatges d'un ordinador a l'altre'. Em va semblar ciència ficció.

En aquella època ja escrivia amb el vell Amstrad, no compatible, que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havia ofert als afiliats a molt bon preu. Al 1987 vaig escriure-hi la meva tesina, el que seria posteriorment el Descriure escriure d'Empúries, el meu primer llibre digital, és a dir, escrit amb ordinador (abans havia publicat Cop d'ull, elaborat amb màquina d'escriure).

El segon contacte rellevant amb el correu electrònic va ser quan vaig canviar d'universitat. De la UB vaig saltar a la UPF, a l'octubre del 93, que era nova de trinca, petita, amb instal·lacions flamants, i que em van oferir la meva primera adreça: daniel_cassany@trad.upf.es (¡No la feu servir, que és obsoleta!). Ja s'assembla força a l'actual, però usa el guió baix en lloc del punt, l'extensió trad que ha desaparegut i el .es que avui ha estat canviat pel .edu.

La veritat és que no vaig mostrar gaire interès ni per l'adreça ni per aquesta nova manera de comunicació, que em semblava força marciana... Me'n vaig oblidar ben avit. Sí que vaig entrar algun cop al sistema de correu que teníem, que ja no recordo com es deia... I vaig llegir i respondre algun missatge d'administració que se'ns enviava a tot el professorat. Però jo no tenia cap interlocutor electrònic aleshores, i per tant, tot plegat era inútil.

La meva actitud va canviar quan vaig conèixer un investigador estranger amb qui volia establir col·laboracions, en un congrés no recordo on, tampoc. M'hi vaig acostar, vam explicar-nos breument el que fèiem cadascun i, quan li vaig demanar les seves dades per mantenir el contacte, em va donar una targeta amb la petició expressa que li enviés un email. Li vaig dir que sí, esclar, i en tornar a la meva universitat vaig recuperar la meva adreça, vaig demanar als companys informàtics que m'ajudessin i vaig enviar el meu primer email de debò... Quan dos o tres dies després vaig comprovar que el meu col·lega m'havia escrit, vaig saltar d'il·lusió i alegria. (Hauria estat un bon moment per posar una placa en record del moment... :-))

D'això fa gairebé 15 anys! Avui rebo uns 30 o 40 emails diaris, en català, castellà, anglès, francès i alemany -sense comptar l'spam, esclar. Passo hores, literalmente, enganxat a la pantalla i al teclat per atendre'ls. És una de les primeres coses que faig al matí, quan em llevo, sigui a casa o a un hotel. No puc passar gaires dies sense connectar-me. Sóc addicte a l'email!